Armando, D.E.P.

ARMANDO ÁLVAREZ ANAYA

Ens ha deixat l’Armando. Aquesta vegada ha perdut la batalla amb una fisiologia que l’ha castigat diverses vegades durant molts anys. Per mi son moments molt tristos i permeteu-me que escrigui més en qualitat de pare de la Sara que com a membre de l’equip de CarrerLliure.

Parlar de l’Armando és parlar d’atletisme, és parlar des dels 100 m fins als 800 m. I sobretot és parlar dels 400 mt. És parlar de l’ISS L’Hospitalet, un dels fundadors del Club farà una vintena d’anys i ara vice-president i Director Tècnic. És parlar de la FCA (darrerament responsable de velocitat, tanques i relleus). És parlar d’una llista inacabable d’atletes entrenats, alguns olímpics. També és parlar d’Educació Física, de música i de poesia, d’una persona polifacètica i de tot un caràcter.

Recordo l’Armando de fa molts anys en temps quan jo corria. Tinc la foto al cap d’ell assegut al Serrahima amb atletes del Club Gimnàstic Barcelonès. Moltes noies presents… Havien guanyat el campionat d’Espanya per equips tres vegades consecutives.

Però la meva relació amb l’Armando comença fa 4 anys quan
s’ofereix per entrenar la meva filla Sara quan encara no havia fet els 15 anys.
Em va dir que la veia com a futura campiona d’Espanya en 400mt. Es
responsabilitza d’entrenar una juvenil en formació i tot començar la temporada  conec la enèsima ensopegada de l’Armando,
aquesta vegada superant un ictus. Sembla un home imbatible. Ho supera tot,
relativitza els problemes i torna aviat a la pista així que es pot moure
dirigint molta part dels entrenaments assegut a una cadira. Acaba la temporada
amb la Sara encapçalant el ranking absolut de 400 mt. La temporada següent ja
seria campiona d’Espanya absoluta.

Durant aquests anys hem tingut moltes xerrades, molt
disteses, algunes mentre entrenaven els seus atletes, bàsicament parlant
d’atletisme i d’entrenaments. Crec que tenia un “nosequè” que feia que
connectés amb ell per molt que no m’agradessin algunes decisions tècniques i algunes
no tant tècniques. Potser teníem més punts en comú del que em penso. O no.

L’Armando era una persona sincera i molt propera. S’obria fàcilment explicant intimitats. Un caràcter molt dur, moltes discussions, algunes de fortes, perquè vivia l’atletisme amb passió i volia que els atletes el visquessin com ell i amb ell. Que estiguessin amb ell a mort. Els hi dedicava cançons, versos i creia molt amb ells i amb elles, sabia fins on eren capaços d’arribar si tot anava bé.

Per desconeixença em deixo moltes coses, segur. Ja les diran altres que l’han conegut millor i durant més temps. Es tracta d’una trajectòria llarguíssima en l’atletisme i també en el món de l’Educació Física. Jo parlo per quatre anys que he conegut a l’Armando i per això aquestes línies d’homenatge i agraïment des del cor, des del que sento.  

Armando, volies anar a uns JJOO amb la Sara. No podrà ser. Tant
de bo la Sara hi pugui anar algun dia i tu també hi series d’alguna manera. Com
hi seràs en tots els entrenaments que seguiran fent els teus atletes, un grup
unit que porta el teu segell. Costarà però ho superarem amb la mateixa força amb
que tu has anat superant totes les adversitats que has tingut. Superar les
adversitats també és part del teu llegat.

Armando, gràcies. Has deixat una forta empremta, quelcom més que marques i campions i campiones. Allà on siguis, segur estaràs entrenant. Amb tanques. Cantant, escrivint versos i poesies.

Descansa en pau.