La passió és necessària per assolir èxits

La passió és una paraula màgica, la clau de l’èxit en allò que un es dedica. Els diccionaris defineixen el terme com una afició, una atracció molt intensa cap a una cosa. Quan una persona es dedica a uns estudis, a la feina o a l’esport, penso que és imprescindible que tingui passió per allò que està fent. És la millor manera d’aconseguir els resultats més satisfactoris i mantenir-los al llarg del temps. Per això he aconsellat a les meves filles que escullin els estudis que més els hi agradin i que hi posin passió. Igual que amb l’atletisme. Si volen practicar atletisme, i més encara a l’alt rendiment, han de tenir passió: si no gaudeixen competint, entrenant o veient competicions per la televisió, si no tenen una pujada anímica (un moment d’eufòria) cada vegada que milloren les marques personals, és millor que no es dediquin a la competició i gastin energia amb altres coses.

PASSIÓ, CLAU DE L’ÈXIT QUE POT OBRIR LA PORTA DEL FRACÀS

Però en el Món de la psicologia la passió s’entén com una afició o una atracció tant intensa que pot ser fins i tot perjudicial. Aixó és el que ens diu Brad Stulberg, al New York Times. Es tracta d’un escriptor que escriu i fa coaching sobre la salut i el rendiment humà i és coautor del llibre “The Passion Paradox: A Guide to Going All-In, Finding Success and Discovering the Benefits of Unbalanced Life”.

Segons Stulberg, la passió pot ser una força dinamitzadora i satisfactòria, la llavor sobre la que es construeixen les empreses, es creen obres d’art i es guanyen medalles olímpiques. Tanmateix, si un no està atent, la passió pot esdevenir una maledicció igualment destructiva, que provoca sofriment i angoixa. Entendre com succeeix això i com es pot prevenir, és fonamental per al benestar mental i viure de manera productiva amb passió.

Les històries de passió mal gestionada segueixen un patró que sovint és el següent: es comença una activitat i cada vegada agrada més, de manera que aquesta activitat es va repetint amb més freqüència. Amb el pas del temps es millora i es comença a experimentar resultats positius. Es reben elogis, reconeixements i recompenses. Sutilment, potser sense ni tan sols adonar-se’n, es comença a ser més apassionat de la validació externa que s’obté per fer l’activitat que de la pròpia activitat en sí mateixa.

Els psicòlegs distingeixen entre aquests dos costats de la passió, allò que ells anomenen passió harmònica versus passió obsessiva. En una passió harmoniosa, estàs absort en una activitat perquè t’agrada com et fa sentir l’activitat mateixa. Un esportista o atleta harmoniós, corre, salta, llença o marxa perquè li agrada el que fa. En una passió obsessiva està connectat a l’atletisme a causa de les recompenses i reconeixements externs, inclòs més enfocat als récords o assoliment de campionats que no pas a les millores personals o simplement al plaer de poder gaudir de córrer, saltar, llençar o marxar. L’esportista obsessivament apassionat practica l’esport perquè ell o ella vol presumir de les seves fites, rècords i campionats i aconseguir l’estatus d’ “atleta top”.

Les investigacions mostren que la passió obsessiva està associada a l’esgotament, ansietat, depressió i conductes poc ètiques. Una raó per això és que les persones que són apassionades de manera vinculada estenen la seva autoestima amb els resultats que sovint estan fora del seu control. Fer-se apassionat –o, potser millor, “esclau”– de l’assoliment d’un resultat extern que no es pot controlar crea un sentit volàtil i fràgil en si mateix. Les conseqüències són sovint desastroses.

Àlex Rodríguez (beisbol) i Lance Armstrong (ciclisme) són dos dels esportistes caçats per dopar-se més famosos de l’esport. Van ser també dos dels competidors més apassionats. Quan Forbes els hi va preguntar quins eren els 3 principals factors per assolir l’èxit enl a seva carrera esportiva , el número 1 de la llista de Rodríguez va ser “trobar la seva passió”. El que tots aquests individus que es dopen tenen en comú és que les seves passions van mal gestionades a causa d’un incessant enfocament en els resultats, resultats i resultats. Quan els resultats no compleixen les seves expectatives extremadament altes, es converteixen en un comportament poc ètic per aconseguir els resultats desitjats.

Fins i to tenint un èxit legítim, ja que els 2 herois esportistes ho van fer inicialment, si l’èxit és el resultat d’una passió obsessiva –fomentat per un anhel de resultats externs, reconeixement i recompenses–, el problema queda pendent. Això és perquè la gent típicament anhela cada cop més. Més diners. Més fama. Més medalles. Més seguidors. Una vegada que s’apassiona per la validació externa, la dopamina, la funció neuroquímica associada a l’esforç i l’addicció, inunda el seu sistema i els fa gairebé impossible sentir el verdader contingut del que fan. És l’atracció per un cercle viciós de lluita en que el seu benestar depèn dels capricis del seus resultats més recents. Molt abans que els psicòlegs definissin la passió obsessiva ja el gran Buda ja va catalogar aquest problema…

L’ENFOCAMENT CORRECTE

Llevat que es tingui la genètica perfecta, una formació mental immensa o anys d’orientació espiritual, el fet de no respectar completament els resultats externs no és realista. Cada atleta aconsegueix una sacsejada (un “subidon”) per guanyar. Cada escriptor se sent bé quan es venen llibres. Fins i tot els usuaris de Facebook i Twitter reben una petita emoció a l’hora de rebre un nou amic, seguidor o “like”. La clau és reconèixer aquestes emocions quan es presenten i mantenir-les aparcades per evitar que es converteixin en les forces predominants de la seva passió.

L’escriptor quan s’assegui a escriure, que s’assegui a escriure, no a vendre llibres. Quan un vagi a treballar, que treballi per fer una contribució significativa, no per promocionar-se o per guanyar bonificacions. Quan s’entrena i es competeix, s’hauria de fer per millorar, dominar i gaudir amb el propi cos, no tant per guanyar premis ni millorar el rànquing. En altres paraules, la passió no hauria de venir de fora. Hauria de venir des de dins.

Aquest tipus de passió, la de tipus harmònic, s’associa amb la salut, la felicitat i la satisfacció global de la vida. La passió harmoniosa no succeeix automàticament, sobretot en la cultura actual de la comparació, hiper-connectada. Més aviat, requereix veure la passió com una pràctica contínua, com a força que cal gestionar amb cura.

consells per a una bona gestió de la passió

Finalment, acabo amb 5 consells , segons Brad Stulberg, per millorar la gestió de la passió:

• No us jutgeu contra els altres. Jutgeu-vos des de les versions anteriors de vosaltres mateixos i de l’esforç que esteu exercint en el moment present.

• Practiqueu la regla de les 24 hores. Després d’un gran èxit o un fracàs dur, dóna-te 24 hores per celebrar l’èxit o plorar per la derrota, però després torna a treballar. Fer la feina té una forma especial de posar èxit i fracàs en els seus respectius llocs.

• Centrar-se en els processos per sobre dels resultats. Avalueu-vos no si realitzeu un objectiu final extern, sinó més endavant com executeu el procés d’aconseguir-ho. Els resultats constitueixen només una petita fracció de la vida. La gran majoria de la vida és el procés.

• Abraçar el fracàs agut per assolir guanys crònics. Si es pren la visió de llarg termini i es centra en un progrés de tota la vida en lloc de resultats puntuals, llavors el fracàs passa de ser alguna cosa terrible a una font d’informació rica i una oportunitat per créixer.

• Reflexionar regularment sobre el vostre propòsit general. Pensar per què vau començar amb la vostra passió, en primer lloc, ajuda a mantenir la motivació intrínseca a l’avantguarda de les vostres fites.

Simplement: la passió pot ser un regal o una maledicció. La bona notícia és que la forma que prengui depèn de nosaltres.

Font d’informació: The right to follow your passion (New York Times)